La Musica

Mai no m'havia pensat que la musica podia ajudar tant en moments dificils. El fet d'estar tan lluny fa que els moments tristos siguin mes dificils de portar. Entre d'altres, n'hi ha que engeguen la tele sense mirar-la, n'hi ha que tenen animals de companyia i n'hi ha que escolten musica.

En el meu cas, he tornat a la musica que escoltava en epoques mosses: el Punk. El Reggae continua amb mi com sempre, pero el Punk m'ha resorgit de sorpresa. Doncs si, gracies a la mula cibernetica, estic aconseguint d'Internet tota aquella musica oblidada, plena de pols i arraconada en algun lloc de casa dels pares...

En breu penjare un post amb la musica que hem escoltat i hem descobert amb la Cris a Australia. Sera un recull en MP3 que us podreu descarregar desafiant a tota companyia discografica sense perill de ser perseguits (o no).

Vaig rebre un mail de la meva padrina que em comentava que la musicoterapia es una branca de la medicina que funciona molt be. Investigare una mica sobre el tema, no perque ho necessiti, sino perque tinc molta curiositat per saber que coi fan i especialment, quin tipus de musica utilitzen.

Us deixo amb un video de bandera, una obra mestre d'uns penjats australians que es deien Men at Work (o es diuen, no se si continuen...). Me'l van ensenyar uns colegues fa un parell o tres de setmanes i el tema no te desperdici. Es una critica als Overseas (europeus) que venim aqui amb aires de conquistadors. No te desperdici el ball a lo tiroles del cantant i la fugida a saltirons de cangur. De ben segur que us sonara! Salut i a veure si algu es decideix a deixar algun comentari, que sou uns rancis!

Neu a les Antipodes!

Si algu em digues que ha vist cangurs campant pels olivers de les Garrigues, em semblaria tan increible com sentir que a Australia es pot esquiar... Doncs si estimats, a Australia aquell qui vol i te la butxaca per fer-ho, esquia!

Durant tres dies a Non Stop treballant a Melbourne, vaig indagar sobre la possibilitat de tocar la neu australiana i inclus calc,ar-me un Snowboard amb totes les de la llei. Dissabte a la tarda, despres de treballar (si, si, treballar Dissabte!), un alemany que treballa alla i jo vam sortir amb el seu mini Hyundai cap a Mount Buller, unes pistes d'esqui a tres hores al Nord de Melbourne.

Havia sentit dir que son unes pistes d'esqui collonudes a on enlloc de pins, hi ha Eucaliptus!

Vam conduir entre boscos eucaliptics i vam fer paradeta al bell mig del Far West: Yea. Un nom ben curios, un bareto superautentic a on vam fer la cerveseta, sandwich de pollastre (mort feia 5 anys i cuinat feia una setmana), vam fer conya amb el cambrer sobre el partit Espanya-Alemanya, pixadeta de rigor i carretera i manta.

40Km abans d'arribar a les pistes, unes senyals lluminoses prohivien l'acces a vehicles sense cadenes. Cadenes a Australia??? Vam fer broma, vam continuar i la carretera es va glac,ar. Acollonits vam arribar cap a les 10 una mica apurats. I en arribar, primera clatellada: obligatori pagar pel parking (32$, 18 euros al canvi!) i obligatori agafar un Taxi 4x4 per anar a l'hotel (16$ per pax, 10 euros per 1,3Km). Evidentment, no teniem allotjament emparaulat, haviem decidit fer-ho tot a l'aventura preparats per dormir al cotxe si no hi havia altra opcio raonable.

Finalment, vam trobar un alberg a on l'amo era un alemany. Al paio li va fer molta il.lusio acollir a un paisa de la seva terra i ens va tractar com a reis. Vinet alemany calent de benvinguda (tipus Glogg suec) i llar de foc a tota metxa. Vam anar al Pub a fer unes cerveses i vam al.lucinar amb l'ambient que hi havia. Una festa increible que em va recordar a la festa apres Ski d'Andorra.

Ens vam llevar a les 7 del mati i a les 8.30 ja erem a pistes. Vam cometre l'error d'anar-hi massa d'hora i esquiar mentre plovia. Tot i que vam poder llogar pantalons d'esqui, les jaquetes que portavem no eren impermeables i vam quedar xops. A les 11 ja tiritavem i va ser impossible continuar. Impotents davant la desgracia, li vaig comentar la possibilitat de vendre el forfait a algu. Com a correcte alemany, se sentia avergonyit de fer-ho, pero jo com a llati, no vaig trigar ni cinc minuts en vendre el meu. Veient la recompensa, em va demanar que poses una mica mes de morro latino i vengues tambe el seu. En deu minuts ja teniem la gasolina mes que pagada. Vam pagar 90$ per cap (54euros!) i en vam recuperar mes de la meitat. Bon business.

Va ser una pena el que ens va passar, pero el gusanillo ja estava mes que mort i la neu que queia ja a les 11 del mati portava problemes pel Hiundai desencadenat. Estic mes que sorpres de la qualitat de la neu i cal dir que els eucaliptus a la neu canten pero un s'hi acava acostumant. Veure cangurs ja hagues estat massa!

Per acabar, unes quantes fotos de l'esquiada. Salut!

El colega, l'amo de l'hostal, jo i els eucaliptus nevats de fons!

La colegiala

El sistema escolar australià podem dir que és un sistema, com diríem en castellà, "chapada a la antigua". TOTS els nens de primària i secundària porten uniforme i a les escoles no hi conviuen nois i noies.

L'altre dia ho comentava amb un dels jefes i em vaig equivocar fent mofa sobre el tema. Ell em va contestar que el fet de que els nois i noies estiguin separats ajuda molt a que es concentrin més en els seus estudis. Raonament patètic, vaig pensar...

Per altra banda, el sistema és supercompetitiu. Cada mes i cada classe escull el millor alumne del mes i un cop escollit, aquest alumne portarà i lluirà una estrella fins que algú altre aconsegueixi superar el seu bon comportament i rendiment en els estudis. Quan l'estudiant es commemorat, tota la resta de companys l'han de felicitar donant-li la mà.

No vull ni pensar que hagués passat si a l'Escola Mireia haguessin fet el mateix. Diguem que l'alumne estrella seria qualificat com a "pilota del mes" i seria marginat per la resta. Estic completament en contra d'aquest tipus de polítiques escolars a on es potencia els bons estudiants i els dolents es deixen de banda. Niño problema, colegios P (el del meu pare, jeje)

Amb tot això, ja fa temps vam veure un reportatge relacionat amb el tema. Es tractava d'un reportatge a North Pole, la ciutat d'on diuen que prové el grassonet Pare Noel. Doncs bé, en aquesta ciutat, la obsessió pel Nadal és tal, que de fet ho és tot l'any. La decoració és perenne i els habitants són uns superfreakies nadalencs. Bé, no tots, hi ha un sector alternatiu que desitjaria pelar a en Pare Noel i penjar-lo de l'arbre.

Les escoles és a on neix el problema. Es parla del Nadal a diari i el pitjor de tot és que quan els nens es fan grans, entren en un cercle de maltractament social increïble. Diguem que totes les cartes de USA dirigides a Santa Claus, arriben a North Pole per ser contestades... I els nens i habitants d'aquesta ciutat les han de contestar. Diguem que amb quinze anys, un ja s'ha tornat un superfreaki nadalenc o bé s'ha tornat un anàrquic del Noel. El primer quadra bé a la societat i podrà assolir la condició de Star student del mes, en el segon cas i en el millor dels casos, l'anàrquic haurà de fugir emigrant d'aquesta ciutat sense sentit. I si no pot, l'odi el farà organitzar-se amb altres anarco-companys i preparar un atemptat per matar el personal de l'escola.

El resultat va ser 10 nens de 10 a 11 anys detinguts per estar preparats i armats per cometre un crim massiu a l'escola. Les declaracions del seu pare eren esgarrifadores. Un altre Columbine pels nostres amics ianquis.

Ho soc o no ho soc?

L'altre dia va ser l'ultim dia de feina a Goteborg. La gran sorpresa en arribar a l'empresa, a on fem les proves industrials, va ser la presencia d'una bandera familiar. Doncs si, senyores i senyors, els tres pals lluien tres banderes: la sueca, l'australiana i la del Imperio.

Va ser un xoc, ho reconec, pero em va fer il.lusio, tambe ho he de reconeixer. Diguem que un dels amos de l'empresa, seguint la seva tradicio i amb tota la bona intencio, va fer lluir la bandera local i la dels dos visitants. L'espanyola era nova de trinca, en el meu honor...

El bon home, em va saludar com cada mati i em va preguntar que em semblava. Jo li vaig dir que li aconseguiria la bandera adecuada per a les meves visites. L'home es va preocupar i jo em vaig arrepentir de les meves paraules...

Ja fa temps que hi dono voltes sobre el tema, pero no va ser fins l'altre dia que vaig arribar a una conclusio definitiva, i m'explicare a continuacio:

Avui, afortunadament, ha estat l'ultim sopar abans de tornar a casa amb la Cristina. Estic cansat i vull tornar. Han estat mes de 5000Km de carretera, gairebe 3 setmanes d'hotels, 6 avions diferents (i encara em queden 21 hores de vol...), sovint mes de 10 hores de feina diaries (el record el tenim en 15hores!!!). Ja s'acaba i dema em trobare amb el Javi (el germa de la Cristina) i els seus colegues a l'aeroport de Frankfurt i volarem junts cap a Perth! Pura coincidencia!

En fi, ploreres a part (s'admeten condols!), avui li he dit al jefe que volia sopar en un Spanish restaurant, i punt. Estic cansat d'italians, de menjars amb salses, carns rebossades i amanides sense oli! Pos eso, hem anat al Don Pedro's, un tapas bar en el poblet a on estem, Bad Oeynhausen. Mai no havia estat ni mai no havia sentit la necessitat d'anar a un restaurant espanyol estant a l'extranger, pero avui ho he volgut fer. No m'esperava res de l'altre mon, pero m'ha sorpres. La decoracio era la classica casposa amb els cartells de las "corridas", les botes de vi i les sevillanes dels anys seixanta. Pero llavors ha sonat en Kiko Veneno i el seu Mercedes blanco, han portat les braves, la chistorra i la fritanga de turno. Tot allo, amb el partit de futbol (Turquia-Suissa), la farum del tabac que ja no suporto i els pernils penjats del sostre m'han transportat de pet a la Espanya profunda. I per un moment, m'hi he sentit be, pero tot seguit m'he sentit trist. Ja fa 6 mesos que no trepitgem la nostra terra i aixo es nota. No he pogut fer una visita relampago a BCN, pero millor aixi, el dia que la faci, la fare amb la Cristina i no sera relampago.

El pocasolta del Mike s'ha atrevit a insultar el formatge Manxec que ens han servit. La ignorancia d'herencia britanica l'ha fet comparar-lo amb el Cheddar. Es clar per ell: no es Philadelphia, no es Mozzarella, no es Parmesa... Per collons ha de ser Cheddar! Es la unica varietat que els queda... Llavors he sentit que aquell bar reple de decoracio de l'Espanya profunda, ha estat l'indret que mes proper m'ha fet sentir de casa (vull dir, de casa dels pares, jeje) des que vam marxar al Desembre.

No m'hi puc negar: si a les autopistes alemanyes em sento mes proper quan veig un trailer de Murcia carregat de fruita que a un camio de Perpinya, si me n'alegro de que Espanya apallissi a Russia en el futbol, si en una botiga veig un CD de l'Enric Esglesies i ni m'hi fixo que hi n'hi ha un dels Bon Jovi, si veig primer les olives la espanyola abans que les Podravka croates, es per alguna cosa.

Si el proper cop que torno a Goteborg no tinc la senyera amb mi, tampoc no m'importara veure l'altra. Resumint: soc pixapi, Catala, Espanyol, Europeu i com he sentit dir a algun progre sobrat, ciutada del mon. Pos si, i vos?

UV Rays

La pintura en pols amb curat per UV es el pilar de la nostra feina. Diguem que el 80% del que fem esta relacionat amb l’ultraviolat. Doncs be, podria dir que he treballat a diari amb llum UV durant els ultims 18 mesos. Mai no vaig tenir cap accident relacionat amb aquest tipus de radiacio fins ahir.

En Mike i jo ja fa uns dies que som a Gothenburg fent unes proves industrials amb UV. L’empresa a on fem les proves han introduit un nou tipus de llum UV amb lampares de Gal.li. Despres de treballar tot el Dissabte fent proves (si,si, enlloc d’aprofitar el solet de Suecia, a currar!), a mitja tarda vaig notar una molestia a l’ull dret, com si m’hi hagues entrat alguna cosa. Em vaig rentar la cara amb un rentaulls i m’hi vaig posar gotes, pero el malestar va continuar.

Vam anar a sopar amb els suecs de l’empresa en questio, i despres vaig sortir amb l’Anton (un suec que va viure i treballar amb nosaltres a Australia) a fer un es cerveses i posar-nos al dia de les nostres vides. Vaig tornar a l’hotel i em vaig posar a dormir. En Mike ja dormia.

Al cap de dues hores, em vaig llevar amb un mal indescriptible. Unes punxades als dos ulls brutals. Era com tenir un munt de sorra als ulls i alhora notar com si em punxessin amb unes agulles. Totalment inhuma. Lo pitjor de tot va ser obrir la llum i veure-ho tot completament borros. Boira espessa.

En Mike es va despertar i va sentir el mateix. Jo agonitzava del mal i ell no parava de preguntar-se que ens passava. Ens vam vestir i vam anar a recepcio per demanar una ambulancia. La noia de recepcio no entenia que cony els hi passava a dos paios a les tres del mati, amb els ulls vermells i desorbitats parlant sobre cremades amb llum ultraviolada.

En dos minuts va apareixer un taxi i ens va portar a urgencies. Jo no podia estar-me quiet a la sala d’espera, renegava i brincava com una bestia ferida a pota coixa #@*#%!!!

Finalment va apareixer un metge, ens va estirar en dues camilles, ens va donar dos calmants i unes gotes que ens van sentar a gloria. Tanta gloria que el jefe va i se m’adorm, el poca vergonya!!! Roncava i tot! Pero l’efecte nomes va durar 10 minuts. Va tornar l’agonia i va perdre la son. Ens van dir que poc podien fer, lo unic era esperar a que els calmants fessin efecte i posar-nos una pomada. Sens dubte, eren cremades d’UV, similars a les que pot tenir un soldador si no utilitza la pantalla protectora. L’infermera ens va posar dues gotes extres de la gloria, i jo li vaig demanar el pot directament. La noia s’hi va negar perque no et poden posar mes de quatre gotes (mala sort!). Vam tornar a l’hotel i em va costar molt i molt adormir-me. Seguia raviant, pero finalment em vaig adormir.

Aquest mati hem hagut d’anar a un especialista i ens ha dit que en un parell de dies maxim, tornarem a la normalitat. Mentrestant, hem de portar tot el dia ulleres de sol. Ens havieu d’haver vist esmorzant a l’hotel a les 9 del mati amb ulleres de sol! Semblavem dos fiesteros sortint d’un After. Encara ara les porto posades (jejeje)… Tela marinera…

El problema va ser que vam estar exposats a llum UV sense adonar-nos. El nou sistema funciona amb una reflexio a 360 graus i encara que la llum no es veu, hi es, us ho aseguro. Dema treballarem com si estiguessim en una planta nuclear!

Em sembla que mai no he sentit a la meva vida un mal tan intens, i el fet de gairebe no veure-hi, crea una situacio de panic molt paranoica. En fi, es aigua passada, estem be i portem forsa be el tema de la vestimenta a lo Blues Brothers. Salut!

PD. Vaya rollo que us he deixat anar…

Obres!

Aquesta setmana finalment, després de remenar entre mil tipus de rajoles, moquetes, sostres, llums, colors i infinitats de coses que no se ni com es diuen en el meu propi idioma, hem acabat la tria i han començat les obres a les oficines d' OEM NuTech.
Tot i que ens vam passar tot el dissabte movent caixes, escriptoris i fins i tot tirant un parell de parets a terra, estic contenta. Perquè com ja han començat les obres, vol dir que també acabaran.
Ens hem traslladat per les pròximes 8 setmanes al garatge. Tenim unes vistes directes al carrer, una brisa fresca i una porta de garatge brutíssima que sempre es pot baixar si plou. Una petita estufa ens ajuda a passar el fred i llestos tu. Com a casa!
Back to back amb el meu McCormick, en Tony, treballem mes estretament que mai. A mes, el pobre el tenim lesionat i va a peu coix tot el sant dia. Li faig encantada d'infermera/cambrera. És que ell em demana les coses amb un tacte que no hi hauria persona humana que li pogués dir que no.
Que et sembla que és l'hora de fer un te? em diu mirant-me amb ulls de gat.

Morosos Katalanskas

L'hivern suec ens ha deixat una serie de factures impagades exportades directament a casa dels meus pares. Diguem que tenim un total de cinc factures pendents amb possibilitat d'una sisena perduda per algun indret d'Escandinavia. Quan vam deixar el pais, vam informar al govern que marxavem i els vam donar l'adreça dels meus pares perque encara no saviem on viuriem a Australia.

Una ja la hem pagat i tenim intencio de pagar una segona. Diguem que son les factures que considerem justes. La primera es l'ultim rebut de la llum. No va arribar a l'hora i quan va arribar ja feia dos mesos que haviem marxat de Suecia. La segona es una factura del meu telefon mobil. Vam anular el telefon de casa, el de la Cris i el meu a l'hora. El meu no el van anular i vaig fer unes quantes trucadetes mes mentre funcionava (jejeje... Ok, vale, deacuerdo). La reclamacio es justa.

La resta son un escandol! Una d'elles es una factura d'internet de l'Octubre al Desembre i del Gener al Març. Ens vam posar en contacte amb Telia (la Telefonica sueca) dient que vam deixar el pais a l'Octubre, que vam donar de baixa l'Internet al Setembre i que com nassos pretenen cobrar un servei que mai hem utilitzat. I a mes tenim una carta firmada pel pallus de Telia a Vastervik conforme cancelem la conta. La resposta va ser fulminant: Ok, teniu rao.

La quarta factura correspon als pocasoltes de Radiotjanst a Kiruna: una empresa que es dedica a cobrar els impostos per veure la tele (si tens tele a Suecia, has de pagar un impost!). Doncs be, també pretenien cobrar la tele de l'Octubre al Desembre. Vam contactar amb ells amb un nanai de la Xina i la resposta va ser mes graciosa: Ok, pagueu la factura, ens ho pensem i despres us tornem els diners. D'on cony s'han pensat que venim??? Son la repera!!! Que el timo de la estampita fa molts anys que ronda per les nostres terres, eh???

La ultima ve de l'empresa que ens va llogar el pis: els senyors de Bostads Bolaget. Diuen que el pis no estava prou net i que la neteja va costar 1000 SEK (uns 110 euros). Ens vam posar en contacte amb ells i els vam dir que qui era el responsable de jutjar la bruticia en un pis. El pis el vam deixar immaculat! Creiem que va ser la seguent parella que hi va anar a viure qui es va queixar com a revenja. Els pocasoltes es van presentar a casa quatre cops sense previ avis perque volien veure el piset (a Suecia s'ensenyen els pisos de lloguer mentre estan ocupats). Un dia es van presentar a les 22.30! Nosaltres teniem convidats aquella nit (convidats! Corroboreu-ho). L'ultim dia, quan per cert, estavem netejant, es van presentar de nou per veure un altre cop el pis. Els vam dir que al dia seguent a les 9 del mati tindrien les claus.

En fi, els vam dir que nomes pagarem la factura si ens donen un nom i cognom d'un responsable per poder fer nosaltres una contra-denuncia (que no la farem, pero com a minim que es mullin!!!). Hauriem d'afegir una condicio: el nom de l'empresa de neteja, mes que res per enviar-hi un curriculum!!! 110Euros per netejar un pis net!!!

Consell per aquells que deixin el pais: reclameu allo que no es just. Nosaltres ja portem 200 euros que no haurem de pagar. Aixo si, no ho deixeu passar perque us buscaran i us trobaran. Tots els que hem anomenat anteriorment han contractat empreses de cobrament internacional i el tema es serio! Salut i bona tornada!

Anzac Day

El divendres 25 d’abril vam tenir festa, aqui es celbrava ANZAC Day (Australian and New Zealand Army Corps), aixi que vam aprofitar per fer una mica de turisme.
Si haguessim estat a Barcelona, hauriem anat al Delta de l’Ebre, al camping de Puigcerda o a Torredembarra, qui sap, el tema es que en 2 horetes de cotxe com a molt et plantes on vols.

Pero estant aqui la cosa canvia. Els voltants de Perth els tenim tots vistos, i no ens queda mes remei que fer kilometres cap al nord. Cosa que ja mola perque ens han comentat que es lo mes guapo d’Australia.

Aixi que carretera i manta, amb uns coleguilles espanyols que hem conegut a Perth, els 592 Kilometrets sen’s van fer mes amens. Direccio Kalbarri Nacional Park. Diguem que seria una replica d'un Colorado america pero a petita escala. El lloc era brutal: paisatge desolador, terra argilosa, sequera i pols... I de cop un amazing riu en ziga-zaga. 40 graus a l'ombra i poca cosa mes. Un lloc on no ens agradaria quedar-nos tirats per una avaria. Sort que la nostra furgo es porta be, de moment!

L’anecdota del viatge van se les mosques. Una mosca pot arribar a ser molt emprenyadora. Dues, probablement, si s'emprenyen entre elles, no ho siguin tant, pero dues-centes mosques per m2 passen de ser emprenyadores a un malson. I no rigueu, no vagi a ser que us entri una a la boca. Nosaltres ja ens hem cruspit unes quantes.

Els 592 Kilometres de tornada ens van costar mes de fer, encara vam tenir sort que va fer bon temps i vam poder parar a fer un banyet en una platja quite nice!

Bany adrenalinic

Despres d'un llarg silenci, hem decidit rependre el blog. La veritat es que ultimament anem molt liats i no tenim temps per escriure...

La nostra Setmana Santa (ja fa forca temps, oi?) la vam passar al Sud-Oest del país, una zona coneguda pels seus Eucaliptus gegants i les seves platges d´aigües mogudetes. Per cert, a Australia hi ha 150 tipus diferents d'eucaliptus i tots ells tenen un fruit diferent (encara no n'hem vist cap com els que nosaltres coneixiem).

Doncs bé, un dels quatre dies de viatge, vam visitar el Gloucester National Park, un dels molts parcs nacionals de Western Australia reple d´Eucaliptus i camins laberíntics. Aquest però té una peculiaritat, un dels centenars o milers d´arbres que hi ha, té clavades a l´escorça unes barres de ferro forjat en forma d´escala de cargol que pugen 60 metres al llarg del tronc per acabar en una caseta de fusta dúplex.
Després d´una curta explicació d´un ranger, em vaig disposar a enfilar-me a aquell arbre immens. En el segon esglaó ja em vaig adonar que allò era perillós de nassos: una sola barra fixada d´un sol extrem, cap mena de barana per la dreta i caiguda lliure per sota. Em va tranquilitzar el fet de veure que hi havia barres a les meves esquenes lligades entre elles amb un filferro. Estic salvat, vaig pensar, si caic, no cauré d´esquenes i el cap el tinc dur (ho sé per exeriència) jejeje

A mig camí, perill, un aussie que baixa. Consell Ranger: el que baixa, passa per fora i el que puja al costat de l´arbre. Estava en superioritat de condicions. Un cop vaig arribar al cim, cagarela màxima: un vent de pebrots, el dúplex que trontolla i jo completament sol. Em vaig preguntar què passaria si a algú li agafés un atac de pànic en aquelles alçades i no pogués baixar. El segon dilema que em va venir al cap és com deuen fer els controls de “seguretat” de les barres, és a dir, qui i quan comprova l´estat de les barres estacades a l´arbre.

Finalment, foto de rigor i baixo cagant òsties (i mai més ben dit). L´adrenalina se m´estava començant a transformar en pets amb cua i abans de que sortís la criatura preferia tocar terra ferma.

No sé si el vertigen s´agreuja amb l´edat, però el que sí que tinc comprovat és que depèn del dia. Hi ha dies que en puc tenir i d´altres que en tinc menys. De totes maneres, diguem que la secreció adrenalínica d´aquell dia no l´he sentit ni fent ponting a Monistrol.

Veredicte

Si no fos perque el cabron del gallifante ens va obrir la nevera, es va emportar els nostres petits fruits i es va esfumar per la terrassa, el gallifa estaria, a dia d'avui, regocitant en terres d'Östergötland.

Felicitats Albert, es tracta d'un Kiwi Berry. Creiem que en breu (si ja no hi son) es trobaran a la nostra estimada Boqueria.

Hem trigat tant en dir-ho perque voliem fer una foto del Kiwi berry obert per la meitat (no ho vam fer en el seu moment) i no n'hem trobat mes al super desde llavors.

Salut i gracies per participar!

Espanish Fut

Alguns de vosaltres ja ens haureu sentit dir que el menjar per aquestes latituds no esta gens malament. Diguem que el sibaritisme esta a l´ordre del dia, diria que és un hobbie aussie generalitzat. El problema es que l´aussie, a part de sibarita, te un toque ianqui que el fa ser poc selectiu, i diria que tot sovint, marrano. En resum, s´ho jalen tot: menjar rapid, lent, calent, fred, del dret i del revés. En aquest sentit, crec que es diferencien del seu passat britanic més tiquismiquis.

Un bon exemple és el sopar que vam fer a casa amb jefes, col.legues i “allegados”. El plat estrella era… Pulpo a feira!!! Aigua bullint amb sal, un minut d´escaldada previa del pop “apaleao”, minut de repos en sec, escaldada de nou (bis x 6 cops com mana la tradicio… O almenys la tradicio del paio de la recepta d´internet, jeje).

Un cop finalitzat el ritual, es deixa tot a xop-xop durant mitja hora amb unes patates pelades. Colem tot el percal i ho tallem a rodanxes. Oli d´oliva (ara és italià, però n´hem tingut d´Spanish!), sal Maldon i el toc de gracia: Pimenton Los Novios. Gran troballa Made in Murcia de la botiga gourmet del centre (si, si, George, pimenton a una botiga gourmet!). La llauneta es trobava just al costat del hummus, tahina i demes mogudes àrabs (per si algu dubta que siguem moros).

El pop era un animal decapitat (per alguna extranya raó, els venen sense cap! Quin sacrilegi...) d´un kilet i mig comprat a una re-botiga/semi-rebost d´uns italians d´aprop de casa. La dona ja ens coneix i ens dedica unes paraules en italià per allò de la morriña llatina.

En fi, pensàvem que el plat no triomfaria, però va ser tot un èxit. La sangria, el pop, els musclos i les omnipresents truites de patates van fer deleitar el public aussie. La nostra mare adoptiva, la dels plàtans, es va endur un tupper amb una miqueta de pop (de les dues versions que vam fer, ella volia l´spicy, la picant).

Per postres, vam copiar la recepta catalanosvenska de Linköping i vam fer mató. Va quedar… Jattebra!!! A partir d´ara, s´ha acabat comprar-lo a Montserrat (entre altres coses, perquè queda un pèl lluny…)

Després d´un ball salsero amenitzat per la Cris, la nostra Denise, la seva sangria i el seu pop van marxar més contents que un gínjol.

PD. Boníssima la foto de la llauna de pimentón, rollo Underground… Podrien ser els meus pares quan es van casar… jejeje

La madre Patria

El Dissabte a la tarda vam anar a una botiga d´aquestes de Gourmet del centre de Fremantle a comprar entre altres coses, pebre en gra a granel.

Doncs bé, un cop a la botiga, hi havia un personatge inflant-se a ametlles, nous i tot allò que hi havia a granel i de fàcil accés. Per cada fruit sec que menjava, feia un comentari en castellà de lo bo que estava. Em va semblar que es dirigia a mi i jo li vaig contestar un "si, si, són bien ricas..." (i més quan són gratis). En fi, el payo era chilè i estava de vacances amb la seva dona i els seus néts.

Es va quedar sorprès de la meva resposta i tot seguit em va preguntar d´on era. "Oh!, son ustedes de la madre patria!". Ja hi som! Quan comencen així ja sé per on anirà la conversa. Exterminació del poble llatinoamericà per part dels espanyols. El tema ja em cansa i no és que no tinguin raó, sinó al contrari, però és que sempre estan amb el mateix i nosaltres no en tenim cap culpa. El proper cop saltaré a la defensiva i els deixaré anar el següent raonament que em va explicar un colega i que crec que deixarà ben clara la situació:

1.- Suposat excolonitzador: "Perdone, cual es su apellido?"
2.- Colonitzat: "Mi nombre es Juan Ramon Gómez Galindo"
3.- Suposat excolonitzador: "Caramba! Parece que tiene apellidos españoles".
4.- Colonitzat: "Asi es... De padre y de madre"
5.- Suposat excolonitzador: " Vaya por donde... Creo que sus antepasados fueron los que viajaron de España a Sud América y lo míos fueron los que se quedaron en la madre patria"

O m´inflen la cara o desapareixen a l´instant.

Aborígenes Australianos

Como muchos ya sabréis el Gobierno Australiano este febrero del 2008 pidió perdón a todos los Aborígenes, por todo el mal causado durante la colonización de Australia a finales del siglo XVIII. Pero que mal causado?!!!
Nadie explica que fue lo que ocurrió exactamente. Se puede leer algo sobre la Generación Robada, pero muy por encima. Pongamos detalle a la historia.

La Generación Robada, como bien se puede entender por el nombre, se trata del robo de todos los niños aborígenes desde principios del siglo XX hasta los años 60. Se los llevaban de los pueblos para entregarlos a familias blancas o instituciones, para su integración!?.
No explican lo que les decían a las familias de aborígenes robadas, decian que se los llevaban para darles una educación, y que volverían. Pero entonces, nunca nadie volvió.
A los que les tocaba irse con familias blancas, normalmente niñas, se convertían en esclavas de matronas blancas. No les daban prácticamente sueldo, se encargaban de todo el trabajo de la casa y como os podéis esperar, la escuela ni la veían. Tampoco a sus familias, ni sus pueblos, se quedaban totalmente solas y perdidas en un mundo de blancos. Las familias les decían que eran uno más, pero el trato recibido era peor que al del perro. Muchas no tenían ni habitación, y la que tenían era peor porque tenían que aguantar las visitas nocturnas del patrón blanco.
Los hijos mestizos fruto de blanco con aborigen, no podían ser criados por aborígenes, así que se los volvían a robar y se repetía el drama otra vez.
A los que se los llevaban a Instituciones, orfanatos normalmente llamados, podían ir a la escuela. Pero pasaban hambre y se les trataba sin ningún tipo de cariño. A no ser que el cariño viniese por parte de algún profesor/a blanco aprovechándose de su ingenuidad.
Así crecieron, avergonzados de su raza y humillados desde niños. Perdieron sus tierras, cultura, familia y orígenes, que ahora tratan de reencontrar.
En Australia hemos podido observar que es un tema tabú, los descendientes de los colonizadores se sienten avergonzados por lo que sus antepasados llegaron a hacer.
Hoy en todas las ciudades pueden verse aborígenes en las plazas bebiendo, totalmente perdidos. Sin identidad.
Los que regresan a su lugar de procedencia viven una vida más en concordancia a sus tradiciones y cultura. Vuelven a estar y a ser lo que quieren, pero esta vez sin complejos de ser lo que son.

L'anima Kangaroo

Com ja vam comentar anteriorment, Australia esta plena, replena, petada de cangurs! Son una meravella d’animals, es ben relaxant veure’ls menjant herba, es com si estiguessin meditant. De ben segur que si fossin humans serien budistes (mes ben dit, budistes no invadits per xinos, perque despres del que esta passant…).

Els cangurs dificilment es veuen en ple dia. No tinc ni idea d’on s’amaguen, pero quan el sol es pon o a la matinada, surten a manades. Aixo si, han de ser zones que no estiguin explotades. Alla on hi ha vaques i ovelles, els cangurs ni s’hi acosten.

Tot i que el cangur es un animal inofensiu, es el causant de moltes morts a les carreteres. En el nostre viatge al sud per Setmana Santa, vam veure centenars de creus amb flors a les carreteres. El nombre de morts a les carreteres es molt elevat. L’any passat van morir 117 persones a WA en zones rurals i 86 en zones urbanes, es a dir, basicament a Perth. Si tenim en compte que nomes som 1.7 milions d’habitants a Western Australia, la xifra de morts es considerable. Les raons principals son l’alcohol i els cangurs.

La gent de zones rurals no veuen i condueixen, diguem que condueixen bebent. Es increíble… Una ma el volant i a l’altra la VB, Crown, Little Creatures o qualsevol altra cervesa. Crec que es per aixo que tenen canvis automatics!

Els cangurs son un perill potencial de nit. Es veu que se senten atrets per les llums i salten directes cap als cotxes. La reaccio natural es el cop de volant i posterior esclafada a l’eucaliptus mes proper. Solucio: a l’outback no hi ha cops de volant, tot es recte. Per aquesta rao, el 90% dels cotxes i camions tenen un toro al davant per deixar trinxat qualsevol esser que es creui per davant. Inclus els nengs aussies amb els seus tunnings en tenen. I n’hi ha que tenen inclus paella protectora al vidre pels possibles trossets que puguin saltar resultat de l’impacte. En fi, les seguents imatges ho deixen prou clar…

Cangur mascle Kaput
Kaput i la nostra Frangi al fons

I per acabar, Kangaroo World Boxing Championship!!!

PD. La nostra furgo no te canvi automatic.

Animals d'importacio

Cangurs, serps, dofins, taurons, tortugues… Tots ells son animalons autoctons de les antipodes. Desde que els colonitzadors van trepitjar aquestes terres, han anat apareixent noves especies animals que s’han adaptat al medi posant inclus en perill els animals que porten segles vivint per aqui.

En concret, hi ha tres especies que em criden molt l’atencio. Per una banda, tenim la guineu, molt probablement d’origen britanic. La possible explicacio del com va arribar aquest animal aquí, crec que es força senzilla. Diguem que un fanatic caçador de guineus, va emigrar a mitjans del segle passat i veient lo avorrit que era caçar cangurs, va decidir portar el hobbie que solia tenir a Yorkshire quan sortia a caçar guineus amb els seus gossos a llom del seu lluent cavall. La naturalesa va ser prou rapida i abans de matar totes les seves preses, aquestes ja s’havien reproduit. Avui dia es un greu problema perque s’han adaptat de manera increible i la unica manera de controlar la poblacio es enverinant-la amb un veri selectiu (Fox baits).

La seguent especie es encara mes curiosa: camells. El nord Australia esta reple de camells. Em pregunto com pebrots i quin sumbat va decidir emportar-se com a minim dos camells cap a les antipodes desde terres tan distants com el Nord d’Africa, Orient Mitja o algun que altre indret d’Asia. I dic dos, perque desde la meva ignorancia genetica, crec que no es possible creuar un camell amb cap altra especie (cavall/camell, camell/cangur, emu/camell???).

La tercera especie que em ve al cap es el burro. Em pregunto si sera Catala. En tot cas, ho deixo per la vostra imaginacio…

El perla i la torrada

Nova aventura aussie protagonitzada pel nostre estimat Perla i les seves benvolgudes torrades matineres replenes de margarina i Vegemite.

L’ingredient desconegut es una mena de caldo concentrat gallina blanca (a l’estil Vovril) que els oz’s acostumen a menjar amb torrades. Diguem que pels aussies, seria l’equivalent a la nostra estimada Nocilla, a la crema de cacauet dels yanquis o al caviar Kalles dels suecs. En resum, una guarrada infame.

Doncs be, el nostre perla es va preparar una de les seves moltes torrades vegemiteres matineres. Com que te 400 idees al cap i 2000 per ser procesades tot seguit i amb desordre, va oblidar la torrada a la torradora, que degut a l’us ininterromput de l’aparell, ja no s’atura de manera automatica.

Jo (el mascle dels Jattebras), em trobava tallant uns panels al laboratori amb l’ajuda de Nicholas, the little dolphin, fill de l’amo (el nano apareix de tant en quant a la feina i ens ajuda amb molt d’interes). De cop, vaig aixecar el cap i vaig veure el nano, futur de l’empresa, envoltat d’una boira espessa. “Fire in the lab!” El vaig agafar cagant osties, vam sortir del lab i llavors va sonar l’alarma. Vam obrir totes les portes i vam aconseguir que es ventiles el laboratori i la cuina. Pero el fum seguia sortint d’algun lloc. Finalment, despres de comprovar el sostre, el cuadres electrics, compressors i maquines diverses, ens vam adonar que aquell fum negre venia de la torradora.

La Cris i el petit dofi estaven a fora esperant a veure les flames o a que l’edifici s’esfonses directament. Vam treure la carbonilla de la torradora i un cop el fum es va esfumar, la perla assassina va entrar de nou per la porta. Ignorant el que havia passat, va exclamar que feia pudor a torrada cremada…

I com el porquet de la Warner Bross solia dir, “No se vayan todavía que aun hay mas!”. To be continued…

Lluny

Avui em dono compte de que estem lluny de casa. L'Uri esta a Melbourne amb els McCormick i jo m'he quedat a l'oficina soleta.
En aquests casos aprofitaria per trucar a la penya i fer unes "rises", pero clar alla son 8 hores mes, per tant quan jo treballo tothom dorm. Es a dir tots esteu sobant ara mateix. Quin rotllo!
Despres em queda escriure un e-mail, pero clar, ententc que no es el mateix i tampoc es pot tenir una conversa. Aixi que pocs son els que reponen.
A Suecia no em passava, i es que estar amb una diferencia horaria tan bestia es nota i molt.
Nomes vull que sabeu que ens enrecordem molt de tots.
Ja em coneixeu, a vegades soc una pamfila, je je je!
Be, avui no em queda mes remei que treballar :(

Que es aixo???

En un intent de sentir-nos mes acompanyats o llegits, a veure si aconseguim que la vostra curiositat us empengui a respondre la pregunta: Que es el que apareix a la foto?

Animeu-vos, podeu guanyar un fabulos gallifante cibernetic (prometem enviar-lo). La proposta es gratuita i no cal que l'envieu a 10 amics per a que es compleixi el vostre desig (si es que en teniu algun).

Una pista??? L'hem comprat en un super.

Soy minero!!!

El boom economic de Western Australia es degut al sector emergent de la mineria. Es comenta que WA es la nova California, parais de nous rics. Tot i que els que realment es forren en aquest estat, no son les empreses mineres (perque ja ho estan de forrades) sino les petites empreses d’investigacio de nous territoris d’explotacio minera. Diguem que aquestes empreses escullen un determinat punt de l’Outback i rastregen per trobar qualsevol mineral, ja sigui ferro, or, niquel…

Es el cas de dues empreses per les que treballen dos espanyols que coneixem. El Modus Vivendi d’aquests treballadors és molt dur. El sistema de treball utilitzat és l’anomenat “Fly in, fly out”, degut a la distancia de les zones remotes a investigar. La única manera d’arribar-hi es amb avioneta o, probablement en un 4x4 ultraequipat amb tot allo inimaginable per no quedar tirat enmig del no res. Com que ni els treballadors ni les empreses, moltes ganes d’aventura no tenen, opten per moure’s en avioneta.

Hi ha dos tipus de torn de treball: 9 dies seguits treballant 12 hores diaries i 5 de vacances, o bé, 3 setmanes (crec que 8 hores diaries amb caps de setmana lliures) i una de vacances. Evidentment, amb aquest tipus de vida, no es pot tenir familia i dificilment, parella. És una feina perfecte per una temporada perquè permet guanyar molts diners en poc temps, però res més.

Els treballadors acostumen a ser purs miners, conductors de camions, enginyers i geòlegs. Viuen en casetes preconstruides en el no res i a on disposen, bàsicament, d’un bar i un gimnas.

Ens comentaven els dos colegues espanyols que el primer dia que van arribar, van ser informats dels perills de l’Outback. En resum, de les 10 especies de serps mes mortiferes del mon, 7 conviuen amb els nostres estimats miners. Tenen prohibit sortir dels camins marcats i han de parar especial atencio a les zones de gespa (tenen gespa!) per la tarda perquè aquests animalons també els agrada prendre la fresca. En breu aconseguirem fotos d’aquests indrets i les mostrarem a Flickr.

La demanda d’enginyers i geòlegs és increible, fins al punt de que gairebé tots ja són overseas. A més, hi ha empreses de recursos humans dedicades exclusivament a la mineria. Algú s’anima?

Com saber si estas a Australia

- Despres de 2 mesos segueixes mirant als dos costats de la carretera abans de creuar, encara no saps mai per on venen el cotxes.

- Et saluda la gent pel carrer encara que visquis en una ciutat de 1 milio i mig de persones.

- Una Barbacoa, anomenada BBQ, per setmana es quotidia.

- Caminar descalç pel carrer ja no ho veus de marrano, simplement normal.

- Pagues 7 dolars australians (4,20 Eur) per una birra i ho trobes economic.

- Dius “bloddy” per maleit, “mate” per tio, “no worries” per tranqui no passa res i “Haw a ya” per que tal com va.

- Els surferos porten metxes rosses.

- L’aire acondicionat el veus com un article de primera necessitat.

- Surts de treballar corrents perque a les 5.30 totes les botigues tanquen, aixo si, els diumenges moltes tambe obren.

- 100 dolars en realitat es diu “hundred bucks”.

- Els bitllets son resistents a l'aigua i es impossible trencar-los.

- Les hawaianes no son moda, fa temps que tothom en te un parell de cada color.

- Beure birra en un “Stubby Holder” es la millor idea australiana.

- Sopes a les 7 de la tarda creient que ja es al vespre.

- Anar a la platja 3 cops per semana no es res destacable, a no se que sigui amb una BBQ.

- Conduir canviant de marxa amb la ma esquerra i l’intermitent amb la dreta, es tot un repte pels teus reflexes.

- Cucaratxes i mosques colloneres everywhere.

- Hi ha mes canguros que persones.

- No es que les jovenetes estiguin totes embarassades, sino que portar vestits de premama esta de moda.

- Europa es basicament Italia, i d’alla venen els fantastics cafes que et pots demanar a tot arreu.

- El chorizo , “spanish choriso”, el fregeixen!

- Ara a les ulleres de sol son “sunnys” i el pijama “nighty”.

- La begudes alcoholiques es compren en licoreries i sovint sense baixar del cotxe (Drive In).

- Les caixeres de supermercat sempre et col.loquen la compra en bosses.

- I per acabar, tens la sensacio que ningu es d’aqui.

Mobiliari urba mobil

Les nostres passejades per la nostra estimada Freo (de Fremantle, al Sud de Perth) tenen, des del dia que vam aterrissar en aquest continent, un cert elicient ben especial. Es tracta del mobiliari urba mobil: avui hi es, dema potser tambe, pero probablement l’altre ja no hi sigui… Es fascinant, i sovint ens preguntem que cony hi fa aquell objecte en aquest determinat indret.

Sovint algu l’arrossega, pero el 90% dels cops, es troba abandonat esperant que algun assalariat amb el carrec de “Trolley Hunter” o cacador (no de caca, sino d’escopeta… Coi de teclat #*@#$%!!!) el reculli penjat d’un arbre, enmig d’una cruilla o davant d’un banc. Tant se val on sigui, pero la llei urbana diu que mai no hi pot haver un carro davant d’un supermercat. Impossible.

La veritat es que el que consideravem un vulgar acte vandalic, ha passat a ser una anecdota diaria inclus amb certa gracia. La gracia esta en imaginar-se quin energumen portaria un carro d’aquests, per exemple, uns 200 metres sorra endins fins a la vora del mar. Nomes hi trobem dues explicacions: alcohol o odi. O el vandal s’ha inflat a cerveses i s’ha vist capac d’empenyer el maleit carro fins a l’Indic o be odia al pobre cacador de carros. Si jo fos cacador, l’ultim lloc a on voldria trobar un carro, seria a la voreta del mar… (hem decidit que en breu farem col.leccio de fotos de trolleys urbans. No patiu que si la fem, la podreu seguir de bon grat)

Quan ens vam adonar de la gran quantitat d’unitats abandonades, vam veure clar el negoci del futur. Que burros aquests Ozys!!! I no deuen saber ni que existeix l’artilugi del bloqueig amb monedeta! La nostra idea de possible business va perdre forca quan vam veure que el sistema ja l’estava utilitzant una cadena de supermercats de tamany mitja (aquesta idea podria ser molt millor).

I ara, la pregunta pel lector:
Per que les grans cadenes de supermercats no utilitzen el mateix sistema?
Resposta Jattebra:
1.- Anuncis mobils gratuit. Propaganda subliminal: “Un altre del Coles, i un altre, i un altre… Uala! Un del Woolworths!”. De l’IGA (el de la monedeta) no en parla ni hi pensa ningu, segur que algun pallus europeu va arruinar part de l’estrategia aussie
2.- Es creen llocs de treball. Com mes oferta de piltrafilles, mes demanda de Trolley Hunters…

En fi, mai no m’hagues pensat que podria parlar tant d’un tros de ferralla...

El Perla

El nostre jefe es un perla. Diguem que ja ens ha muntat unes quantes performances dignes de “camara oculta”. On coi han amagat la camara???

El paio te una manera de treballar difícil de seguir, pero diguem que tot es questio d’acostumar-s’hi. L’altre dia, com molts altres, em va venir i em va preguntar si estava preparat “for a ride”. L’expressio “for a ride” en el seu diccionari vol dir pujar al seu Jeep Wrangler de macarro i anar a donar una volta sense cap desti clar. Un dia pot ser anar a veure un possible negoci, un altre a un posible client fent-nos passar per un dels seus clients i fins i tot un dia, em va plantejar anar un dissabte a remenar les escombraries de la competencia a veure quin cony de materies primes utilitzen… En fi, pura Ciencia Ficcio…

L’altre dia, en un d’aquests rides, vam pujar al jeep i vam anar a un nou desti desconegut (jo ja no pregunto, m’agraden les sorpreses). Jo no pregunto i ell tampoc m’ho explica (li deu agradar que em sorprengui). Perdo, si que vaig preguntar, li vaig preguntar si em posava roba de carrer o anava amb el mono de feina.

De sobte tot conduint amb el mono de feina, cop de volant a l’esquerra i parada gairebe d’emergencia en estacionament prohibit a una gasolinera/taller mecanic a l’estil Mad Max. L’home baixa del vehicle i m’indica que torna en breu. I aixi es, en breu torna i em convida a coneixer l’amo del taller. Diguem que no hi havia un pam de terreny que no estigues embatumat d’oli o no hi hagues escampall de peces per tot arreu.

Steve, l’amo del taller/gasolinera, em va mostrar totes les maquines del taller. L’elevadora pneumatica, una rampa especial, eines a dojo, etc. Jo vaig entendre (li vaig llegir la ment al perla) que havia de seguir el joc, aixi que vaig intentar semblar un mecanic professional (no pels meus coneixements si no pel mono que duia). “Company (o “mate”) t’asseguro que aquí tindras clientela fixa per tota la teva vida” em va insinuar tot mostrant-me un $ brillant a les seves pupiles (jeje).

Un cop ens vam despedir i va acabar l’obra de teatre, el perla em va explicar les seves intencions: vol muntar un laboratori de pintura en una gasolinera. Increíble. La venta de gasolina pagaria el lloguer, aixi que tindriem un local gratis per fer la nostra. I no nomes aixo, aprofitant que la zona es una zona Chic, voldria crear un club de families Porsche que pagarien una taxa per tenir serveis basics de manteniment dels seus Cayennes i Hummers amb servei de cafes i diaris. I ma mare despres diu que jo soc un iluminat! Jo soc un puto amateur al costat del perla!!!

El pobre Steve el mecanic es va quedar amb la idea que algu continuaria el seu negoci que tantes alegries i disgustos li havia donat al llarg de la seva vida. Si ell sapigues…

Malgrat tot, diguem que el jefe es molt bon tio i es porta molt be amb nosaltres, que al cap i a la fi es el mes important. Ja ens agradaria que tots els perles mundials brillessin tant o tan poc com ho fa el nostre McCormick.

Beleza!

El fet d’estar lluny de casa fa que estiguem preparats per noves experiencies continuament, i si no les tenim, anem nosaltres a trobar-les. D’aquesta manera es com vam anar a parar a la nova activitat extra-escolar a la que ens hem apuntat. Escola de Batucada!

Tots estareu pensant, on van aquests dos flipats a fer Batucada a l’altra punta del mon. Doncs si!

Ahir vam comencar les dues primeres hores de classe. Ens van ensenyar a tocar 4 instruments diferents: tamborim, agogos, repiniques i una especie de cilindre amb pedres dintre. L’ostia! A la classe erem 6, tots australians clar, aixi que tambe fem classes d’angles a la vegada. Encara que com el que toquem no sembla musica, fem un sorollot que espanta, i portem taps a les orelles, es dificil entendrens. Pero ens va encantar de totes maneres!!!

Mira que l’Uri i jo creiem que teniem el ritme a la sang i vam esbrinar lo dificil que era traspassar aquest sentiment a un material inanimat, diga-li instrument.

Aixi que seguirem a la classe dels beginners durant un bon temps, sentint-nos frustrats fins que aprenguem a ballar, cantar i vibrar amb els instruments.

El gegant Ozy

Ozy o aussie és un terme utilitzat pels australians per referir-se a tot allò que és australià. Curiosament, un aborigen, no és aussie, és aborigen (això ja ho explicarem més endavant) i a Austràlia, a part d'aussies i aborigens hi ha: asiàtics, kiwis (els novazelandesos) i overseas. Nosaltres formem part de l'últim grup, els overseas.

Un oversea és tot immigrant que prové de l'altra banda del mar, de manera que un anglès, un americà o un espanyol, són overseas. Però un xino, no, el xino igual que un japonès o un cambodgià, és asiàtic i punt. A Espanya som menys selectius: aquell amb ulls clucs és xino (no asiàtic), els àrabs són tots moros i els més morenos no són d'enlloc, són negres. El nostre criteri diguem que és inclús més ignorant i racista... En fi, pasapalabra, pasalakabra.

Quan coneixes a un australià, no triga en deixar-te clar quins són els seus origens. Els Ozys se senten orgullosos del seus avantpassats europeus, majoritàriament britànics, italians, de l'Ex-Yugoslàvia i, curiosament, portuguesos (dic curiosament perque mai no m'hagués pensat que hi haurien portuguesos a Austràlia, doncs si, n'hi ha i molts). Els de sang britànica no els fa ni un xic de gràcia que es faci broma sobre el seu passat convicte. Austràlia va ser un país utilitzat per Gran Bretanya com a presó, i així va començar la seva història.

Nosaltres no ens acabem de fer a la idea com de gran és el país a on vivim. Per fer-vos una idea, de casa nostra a la Opera de Sydney, hi ha uns 4.000Km, una mica més lluny que Espanya de Suècia... Això i tenint en compte que aquí hi ha més cangurs que habitants (50 milions de saltimbanquis vs 20 milions de pocasoltes, nosaltres inclosos) fa que aquest encara sigui un país per explorar. Diguem que a part dels nuclis urbans de les costes, no hi ha res més, bé si que hi ha, hi ha matolls o "bush", com ells ho anomenen. El bush, sovint anomenat Outback, és el territory per descobrir.

De Sydney a Perth hi ha dues hores de diferència (i a Adelaida, al sud, una hora i mitja... Són ben originals ells...). El vol Perth-Sydeney dura unes 3 hores i mitja, de manera que no és d'extranyar doncs que molta, moltíssima gent de Queensland o Victoria no hagi estat mai a Western Australia. Ja hem sentit comentar per més d'un/a que quan es jubili, viatjarà per Australià. De ben segur que no se l'acabarà...

G'day!

Benvolguts tafaners,

Aqui teniu el nou blogg sobre la nostra vida immigrant a Australia. Despres d'algun que altre problema tecnic i tenint en compte que la mandra ens va guanyar en el nostre blogg anterior, prometem escriure sovint per mantenir-vos informats de les nostres aventures i desventures a Down Under.

S'accepten critiques instructives i destructives, opinions, insults i paraulotes... Qualsevol comentari ens fara sentir que no estem sols.

Cheers,

Cris+Uri=Jattebra