La colegiala

El sistema escolar australià podem dir que és un sistema, com diríem en castellà, "chapada a la antigua". TOTS els nens de primària i secundària porten uniforme i a les escoles no hi conviuen nois i noies.

L'altre dia ho comentava amb un dels jefes i em vaig equivocar fent mofa sobre el tema. Ell em va contestar que el fet de que els nois i noies estiguin separats ajuda molt a que es concentrin més en els seus estudis. Raonament patètic, vaig pensar...

Per altra banda, el sistema és supercompetitiu. Cada mes i cada classe escull el millor alumne del mes i un cop escollit, aquest alumne portarà i lluirà una estrella fins que algú altre aconsegueixi superar el seu bon comportament i rendiment en els estudis. Quan l'estudiant es commemorat, tota la resta de companys l'han de felicitar donant-li la mà.

No vull ni pensar que hagués passat si a l'Escola Mireia haguessin fet el mateix. Diguem que l'alumne estrella seria qualificat com a "pilota del mes" i seria marginat per la resta. Estic completament en contra d'aquest tipus de polítiques escolars a on es potencia els bons estudiants i els dolents es deixen de banda. Niño problema, colegios P (el del meu pare, jeje)

Amb tot això, ja fa temps vam veure un reportatge relacionat amb el tema. Es tractava d'un reportatge a North Pole, la ciutat d'on diuen que prové el grassonet Pare Noel. Doncs bé, en aquesta ciutat, la obsessió pel Nadal és tal, que de fet ho és tot l'any. La decoració és perenne i els habitants són uns superfreakies nadalencs. Bé, no tots, hi ha un sector alternatiu que desitjaria pelar a en Pare Noel i penjar-lo de l'arbre.

Les escoles és a on neix el problema. Es parla del Nadal a diari i el pitjor de tot és que quan els nens es fan grans, entren en un cercle de maltractament social increïble. Diguem que totes les cartes de USA dirigides a Santa Claus, arriben a North Pole per ser contestades... I els nens i habitants d'aquesta ciutat les han de contestar. Diguem que amb quinze anys, un ja s'ha tornat un superfreaki nadalenc o bé s'ha tornat un anàrquic del Noel. El primer quadra bé a la societat i podrà assolir la condició de Star student del mes, en el segon cas i en el millor dels casos, l'anàrquic haurà de fugir emigrant d'aquesta ciutat sense sentit. I si no pot, l'odi el farà organitzar-se amb altres anarco-companys i preparar un atemptat per matar el personal de l'escola.

El resultat va ser 10 nens de 10 a 11 anys detinguts per estar preparats i armats per cometre un crim massiu a l'escola. Les declaracions del seu pare eren esgarrifadores. Un altre Columbine pels nostres amics ianquis.

Ho soc o no ho soc?

L'altre dia va ser l'ultim dia de feina a Goteborg. La gran sorpresa en arribar a l'empresa, a on fem les proves industrials, va ser la presencia d'una bandera familiar. Doncs si, senyores i senyors, els tres pals lluien tres banderes: la sueca, l'australiana i la del Imperio.

Va ser un xoc, ho reconec, pero em va fer il.lusio, tambe ho he de reconeixer. Diguem que un dels amos de l'empresa, seguint la seva tradicio i amb tota la bona intencio, va fer lluir la bandera local i la dels dos visitants. L'espanyola era nova de trinca, en el meu honor...

El bon home, em va saludar com cada mati i em va preguntar que em semblava. Jo li vaig dir que li aconseguiria la bandera adecuada per a les meves visites. L'home es va preocupar i jo em vaig arrepentir de les meves paraules...

Ja fa temps que hi dono voltes sobre el tema, pero no va ser fins l'altre dia que vaig arribar a una conclusio definitiva, i m'explicare a continuacio:

Avui, afortunadament, ha estat l'ultim sopar abans de tornar a casa amb la Cristina. Estic cansat i vull tornar. Han estat mes de 5000Km de carretera, gairebe 3 setmanes d'hotels, 6 avions diferents (i encara em queden 21 hores de vol...), sovint mes de 10 hores de feina diaries (el record el tenim en 15hores!!!). Ja s'acaba i dema em trobare amb el Javi (el germa de la Cristina) i els seus colegues a l'aeroport de Frankfurt i volarem junts cap a Perth! Pura coincidencia!

En fi, ploreres a part (s'admeten condols!), avui li he dit al jefe que volia sopar en un Spanish restaurant, i punt. Estic cansat d'italians, de menjars amb salses, carns rebossades i amanides sense oli! Pos eso, hem anat al Don Pedro's, un tapas bar en el poblet a on estem, Bad Oeynhausen. Mai no havia estat ni mai no havia sentit la necessitat d'anar a un restaurant espanyol estant a l'extranger, pero avui ho he volgut fer. No m'esperava res de l'altre mon, pero m'ha sorpres. La decoracio era la classica casposa amb els cartells de las "corridas", les botes de vi i les sevillanes dels anys seixanta. Pero llavors ha sonat en Kiko Veneno i el seu Mercedes blanco, han portat les braves, la chistorra i la fritanga de turno. Tot allo, amb el partit de futbol (Turquia-Suissa), la farum del tabac que ja no suporto i els pernils penjats del sostre m'han transportat de pet a la Espanya profunda. I per un moment, m'hi he sentit be, pero tot seguit m'he sentit trist. Ja fa 6 mesos que no trepitgem la nostra terra i aixo es nota. No he pogut fer una visita relampago a BCN, pero millor aixi, el dia que la faci, la fare amb la Cristina i no sera relampago.

El pocasolta del Mike s'ha atrevit a insultar el formatge Manxec que ens han servit. La ignorancia d'herencia britanica l'ha fet comparar-lo amb el Cheddar. Es clar per ell: no es Philadelphia, no es Mozzarella, no es Parmesa... Per collons ha de ser Cheddar! Es la unica varietat que els queda... Llavors he sentit que aquell bar reple de decoracio de l'Espanya profunda, ha estat l'indret que mes proper m'ha fet sentir de casa (vull dir, de casa dels pares, jeje) des que vam marxar al Desembre.

No m'hi puc negar: si a les autopistes alemanyes em sento mes proper quan veig un trailer de Murcia carregat de fruita que a un camio de Perpinya, si me n'alegro de que Espanya apallissi a Russia en el futbol, si en una botiga veig un CD de l'Enric Esglesies i ni m'hi fixo que hi n'hi ha un dels Bon Jovi, si veig primer les olives la espanyola abans que les Podravka croates, es per alguna cosa.

Si el proper cop que torno a Goteborg no tinc la senyera amb mi, tampoc no m'importara veure l'altra. Resumint: soc pixapi, Catala, Espanyol, Europeu i com he sentit dir a algun progre sobrat, ciutada del mon. Pos si, i vos?

UV Rays

La pintura en pols amb curat per UV es el pilar de la nostra feina. Diguem que el 80% del que fem esta relacionat amb l’ultraviolat. Doncs be, podria dir que he treballat a diari amb llum UV durant els ultims 18 mesos. Mai no vaig tenir cap accident relacionat amb aquest tipus de radiacio fins ahir.

En Mike i jo ja fa uns dies que som a Gothenburg fent unes proves industrials amb UV. L’empresa a on fem les proves han introduit un nou tipus de llum UV amb lampares de Gal.li. Despres de treballar tot el Dissabte fent proves (si,si, enlloc d’aprofitar el solet de Suecia, a currar!), a mitja tarda vaig notar una molestia a l’ull dret, com si m’hi hagues entrat alguna cosa. Em vaig rentar la cara amb un rentaulls i m’hi vaig posar gotes, pero el malestar va continuar.

Vam anar a sopar amb els suecs de l’empresa en questio, i despres vaig sortir amb l’Anton (un suec que va viure i treballar amb nosaltres a Australia) a fer un es cerveses i posar-nos al dia de les nostres vides. Vaig tornar a l’hotel i em vaig posar a dormir. En Mike ja dormia.

Al cap de dues hores, em vaig llevar amb un mal indescriptible. Unes punxades als dos ulls brutals. Era com tenir un munt de sorra als ulls i alhora notar com si em punxessin amb unes agulles. Totalment inhuma. Lo pitjor de tot va ser obrir la llum i veure-ho tot completament borros. Boira espessa.

En Mike es va despertar i va sentir el mateix. Jo agonitzava del mal i ell no parava de preguntar-se que ens passava. Ens vam vestir i vam anar a recepcio per demanar una ambulancia. La noia de recepcio no entenia que cony els hi passava a dos paios a les tres del mati, amb els ulls vermells i desorbitats parlant sobre cremades amb llum ultraviolada.

En dos minuts va apareixer un taxi i ens va portar a urgencies. Jo no podia estar-me quiet a la sala d’espera, renegava i brincava com una bestia ferida a pota coixa #@*#%!!!

Finalment va apareixer un metge, ens va estirar en dues camilles, ens va donar dos calmants i unes gotes que ens van sentar a gloria. Tanta gloria que el jefe va i se m’adorm, el poca vergonya!!! Roncava i tot! Pero l’efecte nomes va durar 10 minuts. Va tornar l’agonia i va perdre la son. Ens van dir que poc podien fer, lo unic era esperar a que els calmants fessin efecte i posar-nos una pomada. Sens dubte, eren cremades d’UV, similars a les que pot tenir un soldador si no utilitza la pantalla protectora. L’infermera ens va posar dues gotes extres de la gloria, i jo li vaig demanar el pot directament. La noia s’hi va negar perque no et poden posar mes de quatre gotes (mala sort!). Vam tornar a l’hotel i em va costar molt i molt adormir-me. Seguia raviant, pero finalment em vaig adormir.

Aquest mati hem hagut d’anar a un especialista i ens ha dit que en un parell de dies maxim, tornarem a la normalitat. Mentrestant, hem de portar tot el dia ulleres de sol. Ens havieu d’haver vist esmorzant a l’hotel a les 9 del mati amb ulleres de sol! Semblavem dos fiesteros sortint d’un After. Encara ara les porto posades (jejeje)… Tela marinera…

El problema va ser que vam estar exposats a llum UV sense adonar-nos. El nou sistema funciona amb una reflexio a 360 graus i encara que la llum no es veu, hi es, us ho aseguro. Dema treballarem com si estiguessim en una planta nuclear!

Em sembla que mai no he sentit a la meva vida un mal tan intens, i el fet de gairebe no veure-hi, crea una situacio de panic molt paranoica. En fi, es aigua passada, estem be i portem forsa be el tema de la vestimenta a lo Blues Brothers. Salut!

PD. Vaya rollo que us he deixat anar…