Despres d'un llarg silenci, hem decidit rependre el blog. La veritat es que ultimament anem molt liats i no tenim temps per escriure...La nostra Setmana Santa (ja fa forca temps, oi?) la vam passar al Sud-Oest del país, una zona coneguda pels seus Eucaliptus gegants i les seves platges d´aigües mogudetes. Per cert, a Australia hi ha 150 tipus diferents d'eucaliptus i tots ells tenen un fruit diferent (encara no n'hem vist cap com els que nosaltres coneixiem).
Doncs bé, un dels quatre dies de viatge, vam visitar el Gloucester National Park, un dels molts parcs nacionals de Western Australia reple d´Eucaliptus i camins laberíntics. Aquest però té una peculiaritat, un dels centenars o milers d´arbres que hi ha, té clavades a l´escorça unes barres de ferro forjat en forma d´escala de cargol que pugen 60 metres al llarg del tronc per acabar en una caseta de fusta dúplex.
Després d´una curta explicació d´un ranger, em vaig disposar a enfilar-me a aquell arbre immens. En el segon esglaó ja em vaig adonar que allò era perillós de nassos: una sola barra fixada d´un sol extrem, cap mena de barana per la dreta i caiguda lliure per sota. Em va tranquilitzar el fet de veure que hi havia barres a les meves esquenes lligades entre elles amb un filferro. Estic salvat, vaig pensar, si caic, no cauré d´esquenes i el cap el tinc dur (ho sé per exeriència) jejeje
A mig camí, perill, un aussie que baixa. Consell Ranger: el que baixa, passa per fora i el que puja al costat de l´arbre. Estava en superioritat de condicions. Un cop vaig arribar al cim, cagarela màxima: un vent de pebrots, el dúplex que trontolla i jo completament sol. Em vaig preguntar què passaria si a algú li agafés un atac de pànic en aquelles alçades i no pogués baixar. El segon dilema que em va venir al cap és com deuen fer els controls de “seguretat” de les barres, és a dir, qui i quan comprova l´estat de les barres estacades a l´arbre.
Finalment, foto de rigor i baixo cagant òsties (i mai més ben dit). L´adrenalina se m´estava començant a transformar en pets amb cua i abans de que sortís la criatura preferia tocar terra ferma.
No sé si el vertigen s´agreuja amb l´edat, però el que sí que tinc comprovat és que depèn del dia. Hi ha dies que en puc tenir i d´altres que en tinc menys. De totes maneres, diguem que la secreció adrenalínica d´aquell dia no l´he sentit ni fent ponting a Monistrol. 
4 comments:
Molts calers m'haurien de pagar per fer-me pujar a mi... Per cert, m'he descollonat al llegir lo de "pets amb cua". Feia molts anys que no ho sentia i m'ha transportat a èpoques remotes, hehehe.
Cuideu-vos molt!
Ostres nen es que t'agrada el perill eh!
Vosaltres si que viviu bé!!!
La veritat és que ja m'agradarien a mi unes vacancetes així, a veure si ens escapem uns dies i podem venir a comprovar que tot això és veritat i no és cap montatge...
Un petó
Cuidaros mucho y no hagáis tonterías que ya tenéis una edad y alguna que otra cana... ;-)
Por cierto, nadie te había dicho que tienes grandes dotes descriptivas??? Mu bien!!! si señó!!!
Post a Comment