Anzac Day

El divendres 25 d’abril vam tenir festa, aqui es celbrava ANZAC Day (Australian and New Zealand Army Corps), aixi que vam aprofitar per fer una mica de turisme.
Si haguessim estat a Barcelona, hauriem anat al Delta de l’Ebre, al camping de Puigcerda o a Torredembarra, qui sap, el tema es que en 2 horetes de cotxe com a molt et plantes on vols.

Pero estant aqui la cosa canvia. Els voltants de Perth els tenim tots vistos, i no ens queda mes remei que fer kilometres cap al nord. Cosa que ja mola perque ens han comentat que es lo mes guapo d’Australia.

Aixi que carretera i manta, amb uns coleguilles espanyols que hem conegut a Perth, els 592 Kilometrets sen’s van fer mes amens. Direccio Kalbarri Nacional Park. Diguem que seria una replica d'un Colorado america pero a petita escala. El lloc era brutal: paisatge desolador, terra argilosa, sequera i pols... I de cop un amazing riu en ziga-zaga. 40 graus a l'ombra i poca cosa mes. Un lloc on no ens agradaria quedar-nos tirats per una avaria. Sort que la nostra furgo es porta be, de moment!

L’anecdota del viatge van se les mosques. Una mosca pot arribar a ser molt emprenyadora. Dues, probablement, si s'emprenyen entre elles, no ho siguin tant, pero dues-centes mosques per m2 passen de ser emprenyadores a un malson. I no rigueu, no vagi a ser que us entri una a la boca. Nosaltres ja ens hem cruspit unes quantes.

Els 592 Kilometres de tornada ens van costar mes de fer, encara vam tenir sort que va fer bon temps i vam poder parar a fer un banyet en una platja quite nice!

Bany adrenalinic

Despres d'un llarg silenci, hem decidit rependre el blog. La veritat es que ultimament anem molt liats i no tenim temps per escriure...

La nostra Setmana Santa (ja fa forca temps, oi?) la vam passar al Sud-Oest del país, una zona coneguda pels seus Eucaliptus gegants i les seves platges d´aigües mogudetes. Per cert, a Australia hi ha 150 tipus diferents d'eucaliptus i tots ells tenen un fruit diferent (encara no n'hem vist cap com els que nosaltres coneixiem).

Doncs bé, un dels quatre dies de viatge, vam visitar el Gloucester National Park, un dels molts parcs nacionals de Western Australia reple d´Eucaliptus i camins laberíntics. Aquest però té una peculiaritat, un dels centenars o milers d´arbres que hi ha, té clavades a l´escorça unes barres de ferro forjat en forma d´escala de cargol que pugen 60 metres al llarg del tronc per acabar en una caseta de fusta dúplex.
Després d´una curta explicació d´un ranger, em vaig disposar a enfilar-me a aquell arbre immens. En el segon esglaó ja em vaig adonar que allò era perillós de nassos: una sola barra fixada d´un sol extrem, cap mena de barana per la dreta i caiguda lliure per sota. Em va tranquilitzar el fet de veure que hi havia barres a les meves esquenes lligades entre elles amb un filferro. Estic salvat, vaig pensar, si caic, no cauré d´esquenes i el cap el tinc dur (ho sé per exeriència) jejeje

A mig camí, perill, un aussie que baixa. Consell Ranger: el que baixa, passa per fora i el que puja al costat de l´arbre. Estava en superioritat de condicions. Un cop vaig arribar al cim, cagarela màxima: un vent de pebrots, el dúplex que trontolla i jo completament sol. Em vaig preguntar què passaria si a algú li agafés un atac de pànic en aquelles alçades i no pogués baixar. El segon dilema que em va venir al cap és com deuen fer els controls de “seguretat” de les barres, és a dir, qui i quan comprova l´estat de les barres estacades a l´arbre.

Finalment, foto de rigor i baixo cagant òsties (i mai més ben dit). L´adrenalina se m´estava començant a transformar en pets amb cua i abans de que sortís la criatura preferia tocar terra ferma.

No sé si el vertigen s´agreuja amb l´edat, però el que sí que tinc comprovat és que depèn del dia. Hi ha dies que en puc tenir i d´altres que en tinc menys. De totes maneres, diguem que la secreció adrenalínica d´aquell dia no l´he sentit ni fent ponting a Monistrol.

Veredicte

Si no fos perque el cabron del gallifante ens va obrir la nevera, es va emportar els nostres petits fruits i es va esfumar per la terrassa, el gallifa estaria, a dia d'avui, regocitant en terres d'Östergötland.

Felicitats Albert, es tracta d'un Kiwi Berry. Creiem que en breu (si ja no hi son) es trobaran a la nostra estimada Boqueria.

Hem trigat tant en dir-ho perque voliem fer una foto del Kiwi berry obert per la meitat (no ho vam fer en el seu moment) i no n'hem trobat mes al super desde llavors.

Salut i gracies per participar!

Espanish Fut

Alguns de vosaltres ja ens haureu sentit dir que el menjar per aquestes latituds no esta gens malament. Diguem que el sibaritisme esta a l´ordre del dia, diria que és un hobbie aussie generalitzat. El problema es que l´aussie, a part de sibarita, te un toque ianqui que el fa ser poc selectiu, i diria que tot sovint, marrano. En resum, s´ho jalen tot: menjar rapid, lent, calent, fred, del dret i del revés. En aquest sentit, crec que es diferencien del seu passat britanic més tiquismiquis.

Un bon exemple és el sopar que vam fer a casa amb jefes, col.legues i “allegados”. El plat estrella era… Pulpo a feira!!! Aigua bullint amb sal, un minut d´escaldada previa del pop “apaleao”, minut de repos en sec, escaldada de nou (bis x 6 cops com mana la tradicio… O almenys la tradicio del paio de la recepta d´internet, jeje).

Un cop finalitzat el ritual, es deixa tot a xop-xop durant mitja hora amb unes patates pelades. Colem tot el percal i ho tallem a rodanxes. Oli d´oliva (ara és italià, però n´hem tingut d´Spanish!), sal Maldon i el toc de gracia: Pimenton Los Novios. Gran troballa Made in Murcia de la botiga gourmet del centre (si, si, George, pimenton a una botiga gourmet!). La llauneta es trobava just al costat del hummus, tahina i demes mogudes àrabs (per si algu dubta que siguem moros).

El pop era un animal decapitat (per alguna extranya raó, els venen sense cap! Quin sacrilegi...) d´un kilet i mig comprat a una re-botiga/semi-rebost d´uns italians d´aprop de casa. La dona ja ens coneix i ens dedica unes paraules en italià per allò de la morriña llatina.

En fi, pensàvem que el plat no triomfaria, però va ser tot un èxit. La sangria, el pop, els musclos i les omnipresents truites de patates van fer deleitar el public aussie. La nostra mare adoptiva, la dels plàtans, es va endur un tupper amb una miqueta de pop (de les dues versions que vam fer, ella volia l´spicy, la picant).

Per postres, vam copiar la recepta catalanosvenska de Linköping i vam fer mató. Va quedar… Jattebra!!! A partir d´ara, s´ha acabat comprar-lo a Montserrat (entre altres coses, perquè queda un pèl lluny…)

Després d´un ball salsero amenitzat per la Cris, la nostra Denise, la seva sangria i el seu pop van marxar més contents que un gínjol.

PD. Boníssima la foto de la llauna de pimentón, rollo Underground… Podrien ser els meus pares quan es van casar… jejeje

La madre Patria

El Dissabte a la tarda vam anar a una botiga d´aquestes de Gourmet del centre de Fremantle a comprar entre altres coses, pebre en gra a granel.

Doncs bé, un cop a la botiga, hi havia un personatge inflant-se a ametlles, nous i tot allò que hi havia a granel i de fàcil accés. Per cada fruit sec que menjava, feia un comentari en castellà de lo bo que estava. Em va semblar que es dirigia a mi i jo li vaig contestar un "si, si, són bien ricas..." (i més quan són gratis). En fi, el payo era chilè i estava de vacances amb la seva dona i els seus néts.

Es va quedar sorprès de la meva resposta i tot seguit em va preguntar d´on era. "Oh!, son ustedes de la madre patria!". Ja hi som! Quan comencen així ja sé per on anirà la conversa. Exterminació del poble llatinoamericà per part dels espanyols. El tema ja em cansa i no és que no tinguin raó, sinó al contrari, però és que sempre estan amb el mateix i nosaltres no en tenim cap culpa. El proper cop saltaré a la defensiva i els deixaré anar el següent raonament que em va explicar un colega i que crec que deixarà ben clara la situació:

1.- Suposat excolonitzador: "Perdone, cual es su apellido?"
2.- Colonitzat: "Mi nombre es Juan Ramon Gómez Galindo"
3.- Suposat excolonitzador: "Caramba! Parece que tiene apellidos españoles".
4.- Colonitzat: "Asi es... De padre y de madre"
5.- Suposat excolonitzador: " Vaya por donde... Creo que sus antepasados fueron los que viajaron de España a Sud América y lo míos fueron los que se quedaron en la madre patria"

O m´inflen la cara o desapareixen a l´instant.

Aborígenes Australianos

Como muchos ya sabréis el Gobierno Australiano este febrero del 2008 pidió perdón a todos los Aborígenes, por todo el mal causado durante la colonización de Australia a finales del siglo XVIII. Pero que mal causado?!!!
Nadie explica que fue lo que ocurrió exactamente. Se puede leer algo sobre la Generación Robada, pero muy por encima. Pongamos detalle a la historia.

La Generación Robada, como bien se puede entender por el nombre, se trata del robo de todos los niños aborígenes desde principios del siglo XX hasta los años 60. Se los llevaban de los pueblos para entregarlos a familias blancas o instituciones, para su integración!?.
No explican lo que les decían a las familias de aborígenes robadas, decian que se los llevaban para darles una educación, y que volverían. Pero entonces, nunca nadie volvió.
A los que les tocaba irse con familias blancas, normalmente niñas, se convertían en esclavas de matronas blancas. No les daban prácticamente sueldo, se encargaban de todo el trabajo de la casa y como os podéis esperar, la escuela ni la veían. Tampoco a sus familias, ni sus pueblos, se quedaban totalmente solas y perdidas en un mundo de blancos. Las familias les decían que eran uno más, pero el trato recibido era peor que al del perro. Muchas no tenían ni habitación, y la que tenían era peor porque tenían que aguantar las visitas nocturnas del patrón blanco.
Los hijos mestizos fruto de blanco con aborigen, no podían ser criados por aborígenes, así que se los volvían a robar y se repetía el drama otra vez.
A los que se los llevaban a Instituciones, orfanatos normalmente llamados, podían ir a la escuela. Pero pasaban hambre y se les trataba sin ningún tipo de cariño. A no ser que el cariño viniese por parte de algún profesor/a blanco aprovechándose de su ingenuidad.
Así crecieron, avergonzados de su raza y humillados desde niños. Perdieron sus tierras, cultura, familia y orígenes, que ahora tratan de reencontrar.
En Australia hemos podido observar que es un tema tabú, los descendientes de los colonizadores se sienten avergonzados por lo que sus antepasados llegaron a hacer.
Hoy en todas las ciudades pueden verse aborígenes en las plazas bebiendo, totalmente perdidos. Sin identidad.
Los que regresan a su lugar de procedencia viven una vida más en concordancia a sus tradiciones y cultura. Vuelven a estar y a ser lo que quieren, pero esta vez sin complejos de ser lo que son.

L'anima Kangaroo

Com ja vam comentar anteriorment, Australia esta plena, replena, petada de cangurs! Son una meravella d’animals, es ben relaxant veure’ls menjant herba, es com si estiguessin meditant. De ben segur que si fossin humans serien budistes (mes ben dit, budistes no invadits per xinos, perque despres del que esta passant…).

Els cangurs dificilment es veuen en ple dia. No tinc ni idea d’on s’amaguen, pero quan el sol es pon o a la matinada, surten a manades. Aixo si, han de ser zones que no estiguin explotades. Alla on hi ha vaques i ovelles, els cangurs ni s’hi acosten.

Tot i que el cangur es un animal inofensiu, es el causant de moltes morts a les carreteres. En el nostre viatge al sud per Setmana Santa, vam veure centenars de creus amb flors a les carreteres. El nombre de morts a les carreteres es molt elevat. L’any passat van morir 117 persones a WA en zones rurals i 86 en zones urbanes, es a dir, basicament a Perth. Si tenim en compte que nomes som 1.7 milions d’habitants a Western Australia, la xifra de morts es considerable. Les raons principals son l’alcohol i els cangurs.

La gent de zones rurals no veuen i condueixen, diguem que condueixen bebent. Es increíble… Una ma el volant i a l’altra la VB, Crown, Little Creatures o qualsevol altra cervesa. Crec que es per aixo que tenen canvis automatics!

Els cangurs son un perill potencial de nit. Es veu que se senten atrets per les llums i salten directes cap als cotxes. La reaccio natural es el cop de volant i posterior esclafada a l’eucaliptus mes proper. Solucio: a l’outback no hi ha cops de volant, tot es recte. Per aquesta rao, el 90% dels cotxes i camions tenen un toro al davant per deixar trinxat qualsevol esser que es creui per davant. Inclus els nengs aussies amb els seus tunnings en tenen. I n’hi ha que tenen inclus paella protectora al vidre pels possibles trossets que puguin saltar resultat de l’impacte. En fi, les seguents imatges ho deixen prou clar…

Cangur mascle Kaput
Kaput i la nostra Frangi al fons

I per acabar, Kangaroo World Boxing Championship!!!

PD. La nostra furgo no te canvi automatic.