Obres!

Aquesta setmana finalment, després de remenar entre mil tipus de rajoles, moquetes, sostres, llums, colors i infinitats de coses que no se ni com es diuen en el meu propi idioma, hem acabat la tria i han començat les obres a les oficines d' OEM NuTech.
Tot i que ens vam passar tot el dissabte movent caixes, escriptoris i fins i tot tirant un parell de parets a terra, estic contenta. Perquè com ja han començat les obres, vol dir que també acabaran.
Ens hem traslladat per les pròximes 8 setmanes al garatge. Tenim unes vistes directes al carrer, una brisa fresca i una porta de garatge brutíssima que sempre es pot baixar si plou. Una petita estufa ens ajuda a passar el fred i llestos tu. Com a casa!
Back to back amb el meu McCormick, en Tony, treballem mes estretament que mai. A mes, el pobre el tenim lesionat i va a peu coix tot el sant dia. Li faig encantada d'infermera/cambrera. És que ell em demana les coses amb un tacte que no hi hauria persona humana que li pogués dir que no.
Que et sembla que és l'hora de fer un te? em diu mirant-me amb ulls de gat.

Morosos Katalanskas

L'hivern suec ens ha deixat una serie de factures impagades exportades directament a casa dels meus pares. Diguem que tenim un total de cinc factures pendents amb possibilitat d'una sisena perduda per algun indret d'Escandinavia. Quan vam deixar el pais, vam informar al govern que marxavem i els vam donar l'adreça dels meus pares perque encara no saviem on viuriem a Australia.

Una ja la hem pagat i tenim intencio de pagar una segona. Diguem que son les factures que considerem justes. La primera es l'ultim rebut de la llum. No va arribar a l'hora i quan va arribar ja feia dos mesos que haviem marxat de Suecia. La segona es una factura del meu telefon mobil. Vam anular el telefon de casa, el de la Cris i el meu a l'hora. El meu no el van anular i vaig fer unes quantes trucadetes mes mentre funcionava (jejeje... Ok, vale, deacuerdo). La reclamacio es justa.

La resta son un escandol! Una d'elles es una factura d'internet de l'Octubre al Desembre i del Gener al Març. Ens vam posar en contacte amb Telia (la Telefonica sueca) dient que vam deixar el pais a l'Octubre, que vam donar de baixa l'Internet al Setembre i que com nassos pretenen cobrar un servei que mai hem utilitzat. I a mes tenim una carta firmada pel pallus de Telia a Vastervik conforme cancelem la conta. La resposta va ser fulminant: Ok, teniu rao.

La quarta factura correspon als pocasoltes de Radiotjanst a Kiruna: una empresa que es dedica a cobrar els impostos per veure la tele (si tens tele a Suecia, has de pagar un impost!). Doncs be, també pretenien cobrar la tele de l'Octubre al Desembre. Vam contactar amb ells amb un nanai de la Xina i la resposta va ser mes graciosa: Ok, pagueu la factura, ens ho pensem i despres us tornem els diners. D'on cony s'han pensat que venim??? Son la repera!!! Que el timo de la estampita fa molts anys que ronda per les nostres terres, eh???

La ultima ve de l'empresa que ens va llogar el pis: els senyors de Bostads Bolaget. Diuen que el pis no estava prou net i que la neteja va costar 1000 SEK (uns 110 euros). Ens vam posar en contacte amb ells i els vam dir que qui era el responsable de jutjar la bruticia en un pis. El pis el vam deixar immaculat! Creiem que va ser la seguent parella que hi va anar a viure qui es va queixar com a revenja. Els pocasoltes es van presentar a casa quatre cops sense previ avis perque volien veure el piset (a Suecia s'ensenyen els pisos de lloguer mentre estan ocupats). Un dia es van presentar a les 22.30! Nosaltres teniem convidats aquella nit (convidats! Corroboreu-ho). L'ultim dia, quan per cert, estavem netejant, es van presentar de nou per veure un altre cop el pis. Els vam dir que al dia seguent a les 9 del mati tindrien les claus.

En fi, els vam dir que nomes pagarem la factura si ens donen un nom i cognom d'un responsable per poder fer nosaltres una contra-denuncia (que no la farem, pero com a minim que es mullin!!!). Hauriem d'afegir una condicio: el nom de l'empresa de neteja, mes que res per enviar-hi un curriculum!!! 110Euros per netejar un pis net!!!

Consell per aquells que deixin el pais: reclameu allo que no es just. Nosaltres ja portem 200 euros que no haurem de pagar. Aixo si, no ho deixeu passar perque us buscaran i us trobaran. Tots els que hem anomenat anteriorment han contractat empreses de cobrament internacional i el tema es serio! Salut i bona tornada!

Anzac Day

El divendres 25 d’abril vam tenir festa, aqui es celbrava ANZAC Day (Australian and New Zealand Army Corps), aixi que vam aprofitar per fer una mica de turisme.
Si haguessim estat a Barcelona, hauriem anat al Delta de l’Ebre, al camping de Puigcerda o a Torredembarra, qui sap, el tema es que en 2 horetes de cotxe com a molt et plantes on vols.

Pero estant aqui la cosa canvia. Els voltants de Perth els tenim tots vistos, i no ens queda mes remei que fer kilometres cap al nord. Cosa que ja mola perque ens han comentat que es lo mes guapo d’Australia.

Aixi que carretera i manta, amb uns coleguilles espanyols que hem conegut a Perth, els 592 Kilometrets sen’s van fer mes amens. Direccio Kalbarri Nacional Park. Diguem que seria una replica d'un Colorado america pero a petita escala. El lloc era brutal: paisatge desolador, terra argilosa, sequera i pols... I de cop un amazing riu en ziga-zaga. 40 graus a l'ombra i poca cosa mes. Un lloc on no ens agradaria quedar-nos tirats per una avaria. Sort que la nostra furgo es porta be, de moment!

L’anecdota del viatge van se les mosques. Una mosca pot arribar a ser molt emprenyadora. Dues, probablement, si s'emprenyen entre elles, no ho siguin tant, pero dues-centes mosques per m2 passen de ser emprenyadores a un malson. I no rigueu, no vagi a ser que us entri una a la boca. Nosaltres ja ens hem cruspit unes quantes.

Els 592 Kilometres de tornada ens van costar mes de fer, encara vam tenir sort que va fer bon temps i vam poder parar a fer un banyet en una platja quite nice!

Bany adrenalinic

Despres d'un llarg silenci, hem decidit rependre el blog. La veritat es que ultimament anem molt liats i no tenim temps per escriure...

La nostra Setmana Santa (ja fa forca temps, oi?) la vam passar al Sud-Oest del país, una zona coneguda pels seus Eucaliptus gegants i les seves platges d´aigües mogudetes. Per cert, a Australia hi ha 150 tipus diferents d'eucaliptus i tots ells tenen un fruit diferent (encara no n'hem vist cap com els que nosaltres coneixiem).

Doncs bé, un dels quatre dies de viatge, vam visitar el Gloucester National Park, un dels molts parcs nacionals de Western Australia reple d´Eucaliptus i camins laberíntics. Aquest però té una peculiaritat, un dels centenars o milers d´arbres que hi ha, té clavades a l´escorça unes barres de ferro forjat en forma d´escala de cargol que pugen 60 metres al llarg del tronc per acabar en una caseta de fusta dúplex.
Després d´una curta explicació d´un ranger, em vaig disposar a enfilar-me a aquell arbre immens. En el segon esglaó ja em vaig adonar que allò era perillós de nassos: una sola barra fixada d´un sol extrem, cap mena de barana per la dreta i caiguda lliure per sota. Em va tranquilitzar el fet de veure que hi havia barres a les meves esquenes lligades entre elles amb un filferro. Estic salvat, vaig pensar, si caic, no cauré d´esquenes i el cap el tinc dur (ho sé per exeriència) jejeje

A mig camí, perill, un aussie que baixa. Consell Ranger: el que baixa, passa per fora i el que puja al costat de l´arbre. Estava en superioritat de condicions. Un cop vaig arribar al cim, cagarela màxima: un vent de pebrots, el dúplex que trontolla i jo completament sol. Em vaig preguntar què passaria si a algú li agafés un atac de pànic en aquelles alçades i no pogués baixar. El segon dilema que em va venir al cap és com deuen fer els controls de “seguretat” de les barres, és a dir, qui i quan comprova l´estat de les barres estacades a l´arbre.

Finalment, foto de rigor i baixo cagant òsties (i mai més ben dit). L´adrenalina se m´estava començant a transformar en pets amb cua i abans de que sortís la criatura preferia tocar terra ferma.

No sé si el vertigen s´agreuja amb l´edat, però el que sí que tinc comprovat és que depèn del dia. Hi ha dies que en puc tenir i d´altres que en tinc menys. De totes maneres, diguem que la secreció adrenalínica d´aquell dia no l´he sentit ni fent ponting a Monistrol.